Una dona que es diu Muntanya

Hi havia una dona que odiava la meva ciutat.
Pujava en metro amb sabatilles rosa.
I la gent que la mirava li veia un crit dibuixat a la cara.
Però ella no parlava, però ella no deia mai res.

Els ulls els tenia com núvols mullats
i la boca plena d'aigua caiguda del cel.
Asseguda a un banc de Meridiana,
amb la maledicció de les seves arrels.
Amb pintallavis posava el seu nom per tot arreu.
I ara se'l queda mirant com si fos un bateig constant
de soledat.
Que et dius Maria?
No, em dic Muntanya (i no he caigut mai).
Que vius a Sant Andreu?
No, ja no hi visc, estic fora de tots els paradisos,
me'ls he deixat enrere,
per estimar més del compte.


Ai, per caminar no m'he tornat més boja
ni més tonta, ni més prima, ni més verda
ni més vergonyosa.
El temps i la distància m'acompanyen
endavant,
(per això no em van trucar mai
d'aquella entrevista de feina al Mercadona).

M'agradaria tornar,
amb els meus ulls tancats.
Mare meva, ja ho sé, no queda res per mirar.

Que et dius Maria?
No, em dic Muntanya (i no m'he caigut mai).
Que vius a Sant Andreu?
No, ja no hi visc, estic fora de tots els paradisos,
me'ls he deixat enrere,
per estimar més del compte.

A casament i enterrament s'hi ha d'anar
net de cos i de ment.
Això jo ho vaig aprendre un dia
d'aquella dona que es deia Muntanya.