Viure recordant

És un senyor gran encorbat damunt
de la taula de la cuina enmig
de la quietud de l'alba.
Fa estona que evoca el goig
de temps passats mirant fotografies
de quan festejaven.

Pensa en ella i, en pensar-hi, viatja
ni que sigui només per uns instants,
a aquells dies de tendresa tendríssima
i a les històries que s'hi amaguen:
el ram de flors de la primera cita,
les converses, agafats de la mà,
al voltant de la taula d'algun bar,
les telefonades inacabables,
el ball de nit, la música d'orquestra,
el desig encès, la carn que vol carn
i el gust de la seva llengua a la boca,
de tornada a casa, a l'autobús.

Ah, si pogués abraçar-la de nou!
Què feliç seria, Quant plaer.
Però no hi ha res, absolutament res,
tot és una fantasia de vell.
Sap prou bé que no tornarà mai més,
que ja no hi és, que l'únic que li queda,
desprès de tot, és viure recordant.