La setmana sagnant

Deixant de banda els policies,
els confidents i els assassins,
només es veuen vells plorosos,
orfes i vídues pels camins.
París transpira sols misèria,
tothom tremola enmig del fang,
i van caient consells de guerra,
i els carrers baixen plens de sang.

Però,
no és morta l'esperança:
els temps dolents acabaran.
I compte amb la venjança
quan tots els pobres s'alçaran,
quan tots els pobres s'alçaran!

I així ens empaiten i afusellen,
i a aquell qui els plau li fan la pell.
Maten la mare com la filla.
Maten l'infant, maten el vell.
L'estendard roig ja no flameja,
substituït pels tres colors,
i pel terror que ara ens imposen
servents de reis i emperadors.

Ens han lliurat als jesuïtes,
als Mac Mahon i a altres bergants.
Caurà un ruixat d'aigua beneita,
s'enriquiran els capellans.
Des de demà, veurem com l'Òpera
torna a exhibir luxe i diners,
i a les presons, que s'omplen i omplen,
no hi haurà lloc per ningú més.

I florirà demà la bòfia
un altre cop aquí i allà,
amb un esguard ple d'arrogància
i sempre a punt per disparar.
Sense treball ni pa ni armes,
tindrem de nou com governants
els delators i els policies,
els militars i els capellans.

Fins quan el poble miserable
serà oprimit, serà un esclau?
Fins quan els amos de la guerra
podran barrar el pas a la pau?
Fins quan ens tractarà l'Església
com al bestiar i a cops de mall?
Quan farem néixer la República
de la Justícia i el Treball?