El darrer trobador

El terra, que arrossegui les cadires;
Remolquin els cristalls la portalada;
Que encengui la llanterna a la caverna
La meva amor.

Bati les ales l'or entre el brancatge:
Octubre trist que aterri temples d'arbres;
Obri la prada la tenebra blanca
Del meu amor.

Llampegui llum, penyora de reialmes,
Avall per l'estimball de la muntanya;
Que el nuvol peli rocs i em deixi veure
La meva amor.

No vull partir la càrrega; jo servo el pes:
El bosc em lliga, el mar em clava,
La neu esberla perles a les torres
Del meu amor.

Les parets són de penes sota penyes;
Al niu no hi resta rastre d'arracada;
La boira duu neguit a la muntanya
Del meu amor.

Verda platja, cortina de bardisses,
Drecera de boscúria soliua,
M'acosto al gegantí far dels idil·lis
Del meu amor.

Recula un revoltim de vermells ferros;
El meu amor coneix aquestes heures;
La lluna obre el xalet a la piràmide,
Saca de rocs.

Que mudi el clima la columna alçada
I doni anell la llum de les estrelles
Al dit enterc de la muntanya immensa
Del meu amor.