Parlant de sirenes

Molt probablement va ser l'atzar
qui ens convidà en aquell Cafè
fa un any; i en el seu paper de Celestina
ens va posar en un temps i un decorat.
...el meu got està tan buit
i els teus llavis tan humits...

Quina pena que no puga creure
que ets una sirena fins que
a tot arreu del món no hàgem canviat
per aigua tanta sequera.

Ja veig com dibuixes un somriure compassiu
quan jo pare de parlar
i amb l'excusa que ja no et queda tabac
has marxat. Fins demà.
Sé que penses que és el vi
el que em fa parlar així.

(Ai!, quina pena que no puga creure
que ets una sirena,
perquè sé que les sirenes
se n'anaren, fugiren, nedaren
buscant el món de la humitat suprema.)*

Molt probablement va ser l'atzar
qui ens convidà en aquell Cafè...


* Aquesta estrofa no apareix a cap gravació.