Porrera

Estimo aquesta terra
com un amant fidel i ardent,
aquesta terra meva
que cada jorn m'encén i em pren,
pell a pell ens compartim,
cos a cos ens aprenem
i el desig ens manté vius els somnis.

Aquesta terra adusta,
mirada bruna i llavis plens,
la sento en el meu ventre
com si dins meu hi fes arrels,
tornàveu del solituds,
pas a pas la reconec
i en l'amor la sento altiva i tendra.

La meva terra em porta
camins enllà de mi mateix,
reposo quan la miro,
quan en sóc lluny tot m'entristeix,
solc a solc la sento endins,
pel desig se'm fa present
que el meu cor sense ella no batega.

El Molló ens du la vida,
la Teixeta l'amor
i les Marrades l'oblit, l'oblit del Nord;

la Sentiu crida a un somni
amarat de claror,
però les Marrades l'oblit, l'oblit del Nord.

Marxaré d'aquí
quan m'ompli el cor un matí frondós i clar,
deixaré aquest lloc,
hi ha tanta vida que espera món enllà,
pels sentits encara vius
l'horitzó serà un reclam
on trobar la força per alçar-me,
no podrà l'enyor
vinclar l'anhel que m'empeny i em fa vibrar,
oblidar el retorn
serà un espai de silenci i llibertat,
no hi haurà gest ni desig
ni un camí ni cap afany
prou intens per fer-me tornar enrera.

El Molló ens du la vida,
la Teixeta l'amor
i les Marrades l'oblit, l'oblit del Nord.