Què feliç era, mare

Quan estava tot sol amb la mare,
a l'hivern, a la vora del foc
d'una antiga casa catalana,
en un poble petit i polsós,

Què feliç era, mare!,
Què feliç era jo!

I sentia bramar la tempesta,
i els pagesos fugir esverats,
botzinant perquè la tramuntana
els espolsa la closa i el blat.

Quan a casa faltava una cosa,
posant-me bufanda i abric,
me n'anava corrents a buscar-la
i tornava content i arraulit.

Quan estava tot sol a la cambra
i sentia els arbres cruixir
i la gent que passava esverada,
m'agafava fort al coixí.

I els ocells dormien a les branques
i ja es veia el cel clarejant,
m'amagava darrera d'un arbre
i ho mirava tot, somniant.