Modí

Mandreja la tarda
-fanals i teulades -
s’entelen els vidres dels bars.
I aquest fred que ens devora
les mans, les idees...
On és el color de la mel?
Recorda la llum
i el sol tebi d’Itàlia
que Dante va cantar en la tardor.

Que jo estic aquí a prop teu,
i tu saps per què.
Vine aquesta nit,
i demà, si poguessis, també.

Recorda Via Roma:
la Lluna era plena,
just allí on et vaig escollir.
I, mirant-me, em parlaves
de cossos estranys
i d’uns ulls que no tenen edat.
I la tarda es dissol
en pernods i cafès,
i en records que guardem de tots dos.

Per amor tu traïes
i per viure mories.
Per trobar-me, fugies molt lluny.
Livorno ret glòria
només a l’exili,
i als morts la celebritat.

Però jo estic aquí a prop teu,
en silenci al teu costat.
Vine aquesta nit,
i demà, si poguessis, també.

Ben segur que vindran
altres nits com aquesta.
No sentirem encara cantar.
Sentirem com la pluja
ens mulla els colors
i m’amara en els teus pensaments.
I tinc por quan el dia es desperta
quedar-me sola,
oblidar-me dels dos.

Però aquí estic, molt a prop teu,
tot i que no em veus.
Sóc aquí a prop teu,
avui i demà hi seré...