En la gran serenor del cel d’hivern

En la gran serenor del cel d’hivern
he mirat les muntanyes com brillaven,
i se m’ha aparegut el trobador
que enllà del temps cantava:

Quanta terra de tu a mi!
Quanta neu entre nosaltres!
mes la veu jo llenço als cims:
trameteu-la-hi, neus més altes!

Si tots dos fóssim infants,
jugaríem a esposalles,
jo seria el rei d’aquí,
reina tu de l’altra banda.

Jo t’aniria a cercar,
tindríem un gran reialme,
el reialme pirinenc
coronat de neus molt blanques,
planes verdes a l’entorn
i un mar blau a cada banda.

De mar a mar, només hi ha uns Pirineus!
Jo hi tinc l’amor, i és ell, el qui m’inspira…
Donzelles i fadrins ja m’entendran:
un jorn cremà el Pyrene amb fabulosa pira,

i si ara un cor aimant
és la nova guspira,
d’un nou incendi els cims s’abrandaran.