No necessito més

No necessito més que l'ombra del teu cos
o la lleugera brisa que s'aixeca quan m'abraces,
mirar-te com camines per la platja, i et distreus
veient com aquell nen ja fa que voli el seu estel, fet de paper de plata...

No necessito més que el teu somrís prudent
quan veus que jo em rebel·lo si una cosa no m'agrada,
mirar-te al fons dels ulls i descobrir-te un patiment,
besar-te lentament, passar la mà pels teus cabells i dir-te: Eh, què et passa?

No necessito més, no necessito més avui per estimar-te...

No necessito més que els mots que ja conec
quan vull deixar l'ofici per enèsima vegada,
-escriu Joan, escriu cançons, per Déu, fes-ho per mi..!-
I jo et faig cas com sempre, i un altre cop, tossudament, reinicio la batalla.

No necessito més que aquest deliri humit
i la remor contínua de la pluja que no para,
surto al balcó de casa, mentrestant tu dorms cansada,
i una parella es besa dolçament, aliena a tot, sota un paraigua.

No necessito més, no necessito més que aquesta nit inacabada...