Cançó de l’home parat al cantó

El temps estava en l aire. I ‘allargàvem les mans cercant grapats de temps
(Ciutat a cau d'orella)

Parat en aquell cantó,
un cantó de la ciutat,
parat al cap del carrer,
ell era un home parat.

No sabia d'on venia
i no tenia on anar,
i en arribar al cantó
en el cantó es va quedar.

Passaven – i ell les mirava-
parelles d'enamorats,
agafats de la cintura,
agafats en un abraç.

Passaven infants i dones
que tornaven del mercat,
i l' home no s'hi movia
perquè era l'home parat.

Llums que s'apaguen i encenen,
la fira de la ciutat
i en el rostre d'aquell home
una amarga dignitat.

Si de vegades plorava
ningú no el veia plorar.
Ningú res no li advertia,
ni veia l'home parat.

Es feu un arbre de pena,
es feu un arbre d'espant,
allí al cantó del carrer,
ple d'orgull i humilitat.

Algú va avisar l'alcalde
i l'alcalde, un "concejal",
i el "concejal", els qui duien
la grua municipal.

Com qui lleva un monument
d'un carrer de la ciutat,
varen endur-se una nit
l'home, l'home parat.