I ara, què?

I ara què, què més em queda en aquest món que ja no em diu res?
Cada matí, com cada vespre, fins la ciutat m'és indiferent.
Quan mor la nit, per què?, per qui?, cada matí torna sempre buit.
El desconsol, que em crema el pit, em bat el cor tan fort.

I ara què, què més em queda?, on em durà el desassossec?
Tu m'has deixat la terra entera, però sense tu aquest món no és res.
Els meus amics, sigueu gentils, sabeu prou bé que no hi puc fer més.
No hi ha ciutat, ni cap carrer que em donin sol, ni alè.

I ara què, què més em queda?, posar-me a riure per no plorar?,
cremar la nit, la nit sencera, i al matí, tornar-te a odiar?
El meu mirall, aquesta nit, diu on s'acaba el meu camí;
no vull cap flor, tampoc cap plor; digue'm adéu, amor.
No ens queda res de tot el que érem, ni això: tan sols una ombra més.