L'any de la meva gràcia

Una creu marcada al mig del paladar
no és un fet gaire vulgar,
que serà quan sigui gran.

Potser tregui la foscor dels mals moments
o es comuniqui amb els ocells
o mantingui els plats calents,
ningú sap, caldrà esperar.

I totes les nines dancen del bracet
semblen quasi humanes i els vestits també
amb la cara nova i el cos tot cobert
d'un color de rosa que tomba els hiverns
i fa la competència al ros dels teus cabells.

Dia a dia cauen els diners i els anys,
amb les mans no pot fer res,
amb els peus es manté dret,
s'acumulen els perquès.

Vint-i-tres, un dia de desembre blanc
un poder del tot estrany
pinta de color un regal,
quin profit més antiquat.