Pena salada

Com pesa la terra,
com baixa la terra,
m’ofega,
m’enterra.

La Núria s’ho mira,
s’ho mira i refila
des del meu passat.
Donzelleta del mar
de mare ben cega
que m’obre camí
a terres més altes,
que deu haver intuït
amb bastó i caritat,
amb tres dents
i un sol dit.

Però jo encara no ho veig,
jo no tinc ni sóc res.

Perdona,
perdona Manel,
estimat Manelic.

Perduda i venuda,
vestida de nit.
Poruga i vençuda
pel blanc brut destenyit.

Ploro de pena,
de pena salada,
de Marta esgotada
pel llop del seu pit.

Tot és seu.
La terra és seva,
la casa és seva,
jo no sóc teva,
jo no sóc,
jo sóc seva.