El carrer on vaig nàixer

El carrer on vaig nàixer és estret per al vent,
per al sol i la lluna, per al pas de la gent.
Els balcons allí tenen tot l’any la roba estesa,
i molt prop, invisible, la meua greu tendresa.
En un forat fosquíssim d’aquell carrer sens llum,
la claror posà un raig per a fer-me besllum.
Els records són gris-cendra. La paret, els gemecs,
i els meus germans, niuada, amb els feréstecs becs.

Vinc d’una raça vella que tot s’ho trobà fet.
(La vida agonitzava en el carrer estret).
Jo somiava arbres, soterrant l’alegria.
Dins mi, la sang de l’horta en la ciutat glatia.
Em pressentia dona tota silvestre encís,
tota de llum i terra, branca del paradís.
Jo clamava, cridava el sol pur, violent.
(Sols la pluja, sols l’ombra, junt al somni calent).

Cresquí estrangera i pobra dins mi, feta record
d’aires i boscs fosquíssims, enfonsats al meu nord.
(Tot allò, amics de l’ombra ?ara ho dic sense por?,
allò que soterrava sots les coves del cor,
tot allò que em feria, esgarrant la infantesa,
que em matava la flama de pregona tendresa,
és ara l’amor vívid que tinc per la ciutat,
al carrer on vaig nàixer, fortament arrelat).