La Carmeta

Sola. Només li queda un gos;
trista com un "mai més"
se la veu caminar
pel barri xinès
quan no fa fred i el dia és clar...
A la Carmeta!

És, com el barri, un record
que s'esmuny pas a pas,
i en l'ahir se'ns perd
com un fanal de gas
o com un tramvia obert...
És la Carmeta!

Amb un gos vell, ple de sarna
l'abric menjat per les arnes.
La boca vermella
i una flor a l'orella.

Potser, enyorant l'Edèn,
l'Arnau i el Bataclan
i les nits de cal Peret,
se li ha anat doblegant
l'esquena a poc a poquet
a la Carmeta!

S'ha anat pansint dia a dia
com la vella melodia
que ningú no canta
perquè els temps canvien...

Quan vegis pel Paral·lel
a la vella i el gos,
li parleu de llavors
quan per sentir el seu cos
potser tu l'haguessis omplert d'or.
A la Carmeta!