Abans de néixer, morir

A mi em commou el plor
d'un nen que no comprèn
tant espant i tant dolor,
que és l'únic que aprèn.
Sempre anant cap un enllà
on el fet d'existir
sigui un poc més que trobar
un lloc per poder morir.

No hi ha res que justifiqui
que això ara succeeixi
i que així ho certifiqui
qui ho aprova i beneeixi.
Per a ells néixer no és cap sort:
Viure una adversitat,
l'amor és cec, mut i sord,
la por, l'única igualtat.

Quants nens encara han de morir
perquè la humanitat
s'adoni de cap on va?
Quants xiscles hem de sentir
per poder despertar
i per fi reaccionar?

On els nens no són futur,
solament carn de canó,
res és bonic, tot impur,
la por, l'única raó,
és impossible fugir,
cridar no serveix de res
perquè el dema és com l'ahir:
l'odi tot ho beneeix.

El somriure, una ganyota,
el plorar, una lleganya,
el riure, una llengota,
per a la gana, un cop de canya!
Els seus ulls filaberquí
taladren amb un "per què
tu no i nosaltres sí?"
"Per què jo i no vostè?"

Quanta sang s'ha de vessar
per regar els camps de la vida
i que s'espiguin, que s'espiguin.
Quanta sang s'ha de vessar
per regar els camps de la mort,
que es deslloriguin, es deslloriguin...

La pietat no els alimenta,
l'emoció no els ressuscita,
ni la força de l'empenta
cap nen no la necessita.
Nens de cor, de cap, de cos;
nens subhastats a baix preu,
l'esglai fins al moll de l'os;
nens penjats com un trofeu...

Fins quan haurem de suportar
tot aquest patiment?
No hi ha excusa, no hi ha excusa...
Quan, però, quan s'acabarà?
A quin preu, en nom de què
d'ells s'abusa, d'ells s'abusa?
Abans de riure, plorar.
Abans de saber, patir.
Abans de viure, matar.
Abans de néixer, morir.