Cançó conjuntural

La passivitat i la resignació
s'ha instal·lat als caps de la gent, són majoria,
i els governs de cada nació
recomanen austeritat, ja ningú fia.

Després de tanta fe en el progrés
i encantats per les noves tecnologies,
ara apareixen lladregots i a més a més
la pudor de putrefacció creix dia a dia.

Ordenen seny, rigor i sobrietat,
volen un país de monges de clausura,
jo exigeixo que diguin la veritat,
que ja la tenim peluda i això dura.

L'estat del benestar l'han retallat
i n'ha quedat així, com una llufa,
els que ho podien denunciar, tots han callat,
la reacció del poble?: me la bufa...

La gravetat d'aquest silenci general
és que així s'involuciona, es va enrere,
s'ha de capgirar aquesta escala temporal
però si no es vol, germà, no hi ha manera...

Entén que tu ets tant important com un aglà
i que tot en aquest planeta s'encadena,
que no ets res i ets tot, t'ha de quadrar
I coneixe't, netejar-te, val la pena.

Idees ja n'hi ha però, ai l'as!
si l'ecologia i l'esperit són minoria,
polític és sinònim de fracàs,
però això sí, massa, massa policia.

Perquè aquesta crisi no sigui el destí,
cal trobar paraules que trenquin el silenci,
no serveix de res el dir: igual que ahir,
eI canvi no ve sol, que ningú s'ho pensi.

Jo vaig perdut com tots, però tinc clar,
que la lluita és la vida i viceversa
i ho predico i aprofito per cantar,
que de tant estirar la corda està massa tensa.

Amb rodes de molí fan combregar,
ens prenen per idiotes miserables,
la por, la por, la por s'ha d'enterrar
o acabarem creient en els diables.

Les promeses quan són paper mullat
se les endú el vent com fulles mortes,
apliquen un remei que és pitjor que l'enfermetat,
Diuen: Podeu entrar... Sense obrir portes.

De la ràbia, l'audàcia i la febre jo sóc,
dic no a la docilitat domesticada,
prefereixo anar a poc a poc
que per no res suar la cansalada.

Que vivim més que abans és cert perquè és un fet,
però l'important és com per sobreviure,
robar, presó, robar, pot ser distret,
l'estimada vida, plorar i riure.

Tant de bo que aquesta cançó conjuntural
no tingués raó de ser, els ho asseguro,
que li faria amb alegria un funeral
però les coses són com són i un no és de suro.
Però les coses són com són i un no és de suro.