Dissecció poètica

He obert el ventre d'un poeta
que ja em tenia tip de tanta rosa,
de tant cel blau i tantes bestieses.

Li he remenat les vísceres rosades,
i els seus budells blavosos llefiscosos
fumejaven un baf que em marejava.

No hi he trobat res més que sang i bilis
i una flor natural mig digerida;
li he vomitat a sobre tota la meva ràbia
i l'he ofegat de fàstics, de derrotes,
de penes, d'impotències i d'angoixes;

m'he quedat buit com una bóta vella
corcada en un racó d'un celler infecte,
i cansat, tan cansat com mai no he estat,
encara tindré força per a llançar-vos
els seus budells a la cara, perquè el fàstic
no el vull tenir jo sol, no m'hi conformo,

que ja em tenia tip de tanta conya,
de tanta lleterada gratuïta,
de tanta violeta i englantina,
de tant gesticular com una nimfa.

Si algú no està d'acord o no li agrada,
que s'enfonsi un clisteri ple de faves
i somrient el clavi fins al fons.