Me n'aniré a la muntanya

Me n'aniré a la muntanya quan ja no pugui cantar.
Me n'aniré a la muntanya quan ja no em deixin cantar.
Que ho sàpiguen els qui em priven i els qui em vénen a escoltar.
No vull ser oficinista, ni paleta, ni manyà;
sols deixaré la guitarra per l'eina d'anar a caçar.
Però si s'acosta una guatlla la deixaré continuar,
que la bèstia que jo caci no serà d'aquest volar.
Serà verda i molt traïdora, molt me n'hauré de guardar,
pitjor que el llop i la fura, l'escurçó i el relliscar,
pitjor que una nit sense arbres, pitjor que el fred i la fam.
Que la bèstia que jo caci no serà d'aquest volar,
i amb la guitarra l'espanto, però no l'arribo a matar.
El dia que vulgui anar-hi, dona, deixa-m'hi anar,
i digues-li a la meva mare, que ella ja ho comprendrà:
no l'hi he anat a dir en persona per no veure-la plorar,
però sé que en el fons de l'ànima, orgullosa n'estarà.
Estic cansat de ploreres i sospiracions en va;
estic tip de cantar penes sens poder-les remeiar;
el remei és la cacera, això per mi queda clar.
Que ho passin bé els de la vila, salut a tots, fins demà.
Me n'aniré a la muntanya quan ja no pugui cantar.
Que ho sàpiguen els qui em priven i els qui em vénen a escoltar.