Passen els dies

El primer amor no s'oblida, ni es deixa,
ell no ens diu mai adéu.
És presoner que somia, i no es queixa,
sempre està voltant, dintre, fora meu.

Mira com se'n van cap a la claror,
els ocells que tant estimàvem.
Quan els seus ulls dibuixen l'horitzó,
perden la terra de vista.

I tu i jo aquí estant, entre el sí i el no,
els deixem marxar, morts d'enveja.
Bevem els fulls del manual aviador,
per volar com ells, però ens fa molta por.

Què s'ha de fer quan la vida
burxa com filaberquí?
Si el que hi ha d'aquí és tot mentida,
però no hi ha res perquè sí.

Ho volem tot de seguida,
sempre per mi, tot per mi,
se'n va sense despedida
el vell falcó pelegrí.

Plorem la llum quan la fosca ens envolta,
però duem a dins.
Busquem la clau perquè ens obri la porta.
Supliquem pujant, són tan alts els cims!

Mira com se'n van cap a la claror
tots els meus temors, lluny de terra,
com papallones de mil i un color,
viuen tan sols unes hores.
Vaig esgarrapant, sóc camaleó,
dintre meu hi ha una guerra.

És la raó contra la confusió,
una em dóna la mà,
l'altra m'ataca a traïció.
Som part de la naturalesa,
ella ens ofereix poder,
dóna duresa amb tendresa,
ens fa triar ser o no ser.

Del nostre ego som la presa,
és l'agulla, som paller,
ens sotmet amb la certesa,
ens diu no tens res a fer.
Sembla mentida com passen els dies,
els mesos, els anys, però aquí estem.
Mig aturats per fútils avaries,
fetes del que som: Barca sense rem.