Pizzicato Politicizzato

Pessigues el violí,
el pizzicato no és fi,
ni massa aspre.
T 'endevinaré el destí
si em dius quin és el teu astre.

No es diu Estruix, senyoreta,
es diu Estruch, està clar?,
que de savis i poetes
ho som tots, i tant, és clar...

Ho sento, no tinc rellotge,
però encara no són les cinc;
tampoc fumo, però no es pensi
que no tinc vicis, en tinc...
I tant si en tinc.
Tinc, tinc, tinc, tres quarts, és l'hora.
Què vol que fem? Saps ballar?
(el tuteig és agradable,
però es fa tard i han de tancar,
i han de tancar).

Si sóc casat? De vegades...
amb tu, si vols, seran set;
l'amor clava punyalades,
afanyem-nos, fa fred, fa fred.

Ah, m'oblidava: com penses?,
políticament, vull dir.
Com dius? Que no t'interessa?
Malament, perquè a mi sí.

Un s'embala de seguida.
Doncs dispensi i encantat...
Quan l'he pessigat, em creia
haver-la polititzat.

No estic molest, li asseguro,
ja m'hi vaig acostumant,
m'ha passat a Copenhaguen,
a Londres i a Rotterdam.

Pessigues el violí,
el pizzicato no és fi,
ni massa aspre;
t'endevinaré el destí
si em dius quin és el teu astre.