Roda dels teus llavis

Roda el planeta que trepitjo i sense voler m'esquitxo
amb sal de la mar que porta el vent,
La vida fa curta l'espera però no sé cap altra manera
que mirar lluny a l'horitzó, el cel és massa fondo però
també canvia de color.
Torna i ens farem companyia, aprendrem anatomia,
l'esperança als ulls, no ens farem vells,
i així l'espera ens farà savis
però com m'agraden els teus llavis.
No ha estat la sort ni l'atzar ni l'ombra encesa d'aquest far
lo guapa que et posa la mar, tota mullada, despentinada,
arrebossada de sorra daurada.
Has baixat del pedestal, t'has tornat com jo mortal,
no és comercial però és natural.
Llepo amb llengua nova i estranya com la boira a la muntanya,
com gosa al cadell, sobreviurà?
La nit submarina fumeja, la lluna et mira i t'enveja.
No cal donar gràcies per res,
tampoc estar a punt per després, ni encendre el que ja està encès.
Viure sense amagar les ferides, ni patir per la partida
això va com va riure o plorar.
Haurien de posar medalles per respirar i no per batalles.
No agrair felicitat, vine més cap el meu costat,
fem de tots dos una unitat.
Adéu tristesa, hola tendresa, naturalesa, naturalesa.
És tot complicat i senzill, la carn humana vol perill,
no es pot lligar sense cordill.
Cendres, record d'un foc que no crema,
prosa que vol ser poema, tèbies com la sang, humanitat
que somia un altre paisatge com la rata somia formatge.
Hi és que no vull filosofar perquè no en sé i tant em fa,
mentre et quedis fins demà.
Terra, que fas dolça companyia, que girant fas de la nit dia,
em sento tant bé, quasi feliç.
No hi ha mirada buida o plena, no hi ha patir sense gangrena.
Hi ha les dents blanques quan somrius,
s'activen els punts sensitius i ens tornem ben primitius.
Tota daurada, despentinada, arrebossada de sorra daurada.
Sense principi ni final, no hi ha pecat original, mentre t'acaricia el mestral.