A tu deman que lo cor m'enfortesques

A tu deman que lo cor m'enfortesques,
sí que·l voler ab ta voluntat lligue,
e puis que sé que lo món no·m profita,
dóna'm esforç que del tot l'abandone;
e lo delit que·l bon hom de tu gusta
fes-me'n sentir una poca centilla,
perquè ma carn, qui m'està molt rebel·le,
haja afalac, que del tot no·m contraste.

Ajuda'm, Déu!, que sens tu no·m puc moure,
per què·l cos és més que paralític.
Tant són en mi envellits los mals hàbits,
que la virtut al gustar m'és amarga.
Oh Déu, mercé! Revolta'm ma natura
que mala és per la mia gran colpa.
E si per mort jo puc rembre ma falta,
esta serà ma dolça penitença.

Jo tem a tu més que no·t só amable,
e davant tu confés la colpa aquesta.
Torbada és la mia esperança,
e dintre mi sent terrible baralla:
jo veig a tu just e misericorde,
veig ton voler qui sens mèrits gracia;
dónes e tols de grat lo do, sens mèrits.
¿Qual és tan just, quant més jo, que no tema?

Si Job lo just por de Déu l'opremia,
¿què faré jo que dins les colpes nade?
Com pens d'infern, que temps no s'hi esmenta,
lla és mostrat tot quant sentiments temen.
L'arma, qui és contemplar Déu eleta,
en contra aquell, blasfemant, se rebel·la:
no és en hom de tan gran mal estima.
Doncs, ¿com està qui vers tal part camina?