Prec-te, Senyor, que la vida m'abreuges

Prec-te, Senyor, que la vida m'abreuges,
ans que pejors casos a mi enseguesquen.
En dolor visc, faent vida perversa,
e tem dellà la mort per tostemps llonga.
Doncs, mal deçà, de dellà mal sens terme.
Pren-me al punt que millor en mi trobes;
lo detardar no sé a què·m servesca.
No té repòs lo qui té fer viatge.

Jo·m dolc perquè tant com vull no·m puc dolre
de l'infinit damnatge, lo qual dubte,
e tal dolor no la recull natura
ne·s pot asmar e menys sentir pot l'home.
E doncs, açò sembla a mi flaca excusa
com de mon dan tant com és no m'espante;
si·l cel deman no li dó basta estima;
fretura pas de por e d'esperança.