Cançó de les mudances

A mi el bosc m'esfereïa
volia ser mariner.
Navegant de nit i de dia,
vaig perdre tot el diner;
de patir n'he passat via
i ara faig de boscater.
Que ningú digui, Maria:
d'aquesta aigua, no en beuré.

Si al món no hi ha gentilesa
això és cosa que jo sé;
ella amb dents de gos de presa,
jo amb unglada d’esparver;
després la llar ben encesa
i jo li bufo el braser.
Que ningú digui, Teresa:
d’aquesta aigua no en beuré.

Vaig pensar: tota la vida
vestiràs de cavaller;
ara ni surto a l’eixida,
ni em passejo pel carrer,
la casaca descosida
i el corbatí fet malbé:
ningú digui, Margarida:
d’aquesta aigua no en beuré.

Com un gall amb l’ala dreta,
jo li deia "Passi-ho bé";
la vaig mirar una miqueta
a l’ombra del cirerer;
em va fer la rialleta,
i aleshores ja hi vam ser…
Que ningú digui, Roseta:
d’aquesta aigua no en beuré.

Primer hi corria amb recança,
no em venia gaire bé,
i ella anava desmaiant-se
i jo em feia el posturer.
I ara és ella qui se’n cansa
i jo qui m’hi moriré!
Que ningú digui, Esperança:
d’aquesta aigua no en beuré.

Si els galls es tornen gallines
i el rossinyol esparver,
si en el món res endevines
del que passa ni el que ve,
que ningú digui, fadrines:
d’aquesta aigua no en beuré.