De l'abundància del cor

M'imagino galop de cavalls,
m'afiguro vol de caderneres,
em projecto encenent les palleres
de masos enclotats a les valls:
em guarneixo amb capells i palloles
i m'endinso al bosc de Folgueroles.

M'incremento poders invisibles;
suo perles, robins i tumbaga;
passo portes tancades, si em vaga
sóc la pell, sóc el fible amb què em fibles;
sóc capaç d'alçar pesos i boles
amb un dit; sóc el trau on t'escoles.

Em retrato gegant a les eres
d'un immens casalot irreal,
sóc un llop, un famèlic ullal
i el concert que ara doma les feres;
pujo prest a totes les eroles
i t'hi invoco en gràcils fumeroles.

Dormo al teu pit, borrissol de llana;
sóc el metro que et porta a la feina,
el guerrer que per tu desembeina,
o el cambrer que et demana: —què mana?
Marco el pas, molt ardit, amb les soles
a terra, i al cap tres banderoles.

Cada cop que el teu cos se m'acosta
sento un ferro vermell a la templa:
sóc el monjo que prega al teu temple,
sóc el sol que declina a la posta,
o el pinzell i l'engrut amb què encoles
el meu glavi al teu cos quan t'envoles.

Si m'estimes, seré un estol d'aus,
si m'estimes, gegant a les eres,
si m'estimes, un foc de palleres,
i si no, m'ho imagino i en paus;
de l'amor vull saber beceroles
i els teus ulls n'han de ser les escoles.

Ho pots veure, estic boig, per tu ploro,
si t'arrenco un sospir o un somriure
ja tinc corda i més corda per viure.
I si no, rediré com un lloro:
em guarneixo amb capells i palloles
i m'endinso al bosc de Folgueroles,
em guarneixo amb capells i palloles,
i m'endinso al bosc de Folgueroles...