La gran remor del mar

I a totes les orelles
hi ressonava el mar.
Per l'ull de les escales
queien cançons a raig.
Amb quatre salts pujàvem
dalt de tots els terrats,
penjàvem banderoles
pels màstils desiguals
i a totes les orelles
hi ressonava el mar.

Amb set sabres de fusta
lluitàvem contra el drac.
Xisclaven les donzelles
en veure redolar
les set ferotges testes
dins un bassal de sang.
Fugíem amb les noies
llevant, llevant enllà,
i a totes les orelles
hi ressonava el mar.

Ho diuen les llegendes:
peixos de tors barrat
feien dòcil escorta
a intrèpids navegants.
S'esbadiaven trenes
a guisa d'estendard,
fargaires i poetes
acoblaven llurs cants
i a totes les orelles
hi ressonava el mar.

Cap mot no se'ns perdia
per tràgics viaranys,
ni llanguia en exili
ni estava empresonat.
Plovia sobre tota
l'extensió dels camps
i els arbres treien fulles
de cap a cap de l'any.
Llegíem a les fosques
versots de bon comptar,
cada versot, un himne,
cada himne, un foc més alt;
i a totes les orelles
hi ressonava el mar.

Amb fang a les sabates
grimpàvem als cimals,
ungles i dents fendien
un vent de soledats.
Cridàvem les consignes
i no hi havia vall
que no n'expandís l'eco:
tot el país, un clam.
Per obradors i cales,
per places i penyals,
per cambres i margeres,
per claustres i espadats
la gran remor profunda
esdevenia cant
i a totes les orelles
hi ressonava el mar.

Això i tot d'altres coses
passava al fons dels anys,
passava i passa encara,
passava i passarà.
Hereus d'un alt llinatge
cent voltes esbrancat,
florim quan menys ho esperen,
cantem quan menys els plau.
Del fang en fem muralles,
còdols dels mots, i al cap
de tantes maltempsades,
de tants i tants estralls,
dins totes les orelles
que saben escoltar
hi ressona ben viva
la gran remor del mar.