L'últim tren

Calia agafar el tren.
Plovia feia dies.
Comprar el bitllet en blanc.
No fer cas dels prospectes.
Tancar suaument la porta,
potser de matinada.
Fugir de tot, de tots,
si encara s'hi era a temps.

Marxaran els carrers rere finestres
i els portals de les cases, i les cases.
Marxaran els amics i els calendaris,
les dones, els rellotges i els telèfons,
i jo estaré ben quiet a l'altra banda,
al vagó massa ple de l'últim tren
sense destí fixat, sense maletes.

Calia agafar el tren.
No deixar-ne cap rastre,
ni endur-se'n cap record.
Plovia feia dies.
Cremar la paperassa,
inventar-se un cognom.
No donar un cop de porta.
No escriure cap comiat.

Marxaran les andanes i els paisatges,
tot allò que té nom, el que coneixes
gairebé des d'infant, el que t'obliga
a ser qui ets, fatalment, sense esmenes.
Marxaran les arrels i les distàncies
i jo estaré al vagó, sense maletes,
d'un tren que no va enlloc, potser de l'últim.

Calia agafar el tren.
Buscar el vagó més ple.
No establir cap conversa.
Mirar amb impunitat.
Seure sol, si pot ser,
a prop d'una finestra.
Fugir de tot, de tots.
Plovia feia dies.

Marxaran les paraules, les imatges,
el record de les coses, les esperes,
els futurs establerts, els dietaris.
Marxaran els projectes i els fracassos,
els desitjos complerts, els desitjats,
els pactes i les lleis i els manifestos.
I jo estaré ben quiet, a l'últim tren.