Presagi

No em coixeja cap vers,
amb sang els compto,
amb sang els faig i els dic
i amb mans d’escorça
dibuixo els signes muts
que els representen.
Si ho faig de nits i sol
no és per platxeri
de dies hi ha milers
d’ocells que grallen
i baixa brut el riu
de les paraules.
No em coixeja cap vers.
Jo sí coixejo
de tots dos peus i escaig.
Clavat en terra,
arrelo en mi mateix
i m'alimento
només de fang de mots
fulles que cauen
i el sol podreix potser
massa de pressa
rosegador tossut
mastego créixens
que guardo en un ventrell
subsidiari
i m'aspregen el gest
i la saliva
Escup!, em diuen uns;
i d'altres: Mou-te!
Jo ni escupo ni em moc,
només mastego.
Mastegar és el meu fat
i no me'n queixo.
Dia vindrà que els llamps
fondran les roques,
que es trencarà un mirall
a cada fulla
i els coloms llançaran
sengles proclames.
Serà el crepuscle roig
de les falgueres,
el triomf de les deus
i de la menta.
Serà l'esclat del vent
i del salnitre
que desvetlla el neguit
de les genives.
Llavors escopiré
i a grans gambades
remuntaré el corrent
que ara em detura
i alertaré a la gent
endormiscada.
Ei! —els diré— companys,
ha arribat l'hora
deserteu recambrons
i passadissos
obriu de bat a bat
totes les portes
i mastegueu el vent
que és fruita nova.
Aquells que tinguin pou
que en treguin aigua
i que es renti tothom
a pler la boca.
Esmoleu-vos les dents
a trenc de còdol
perquè petin els mots
altra vegada
com petaven abans
del gran silenci.
Ja han granat els fruits nous
au, mastegueu-los
i escampeu-ne el sabor
fins que cap boca
no en desconegui el gust
ni la duresa.
Això diré i, agrest, prendré embranzida
i em desaferraré
del fang que em serva,
alat, però tocant
de peus a terra,
llibert, però submís a l'alta crida.
Tothom sabrà que sóc
aquell de sempre.
I a fora tot serà
calma i presagi.