Retorn

Hauria preferit
que no obrissis la porta.
No saber el teu telèfon.
No poder recordar
allà on ens vam conèixer.
Havia de ser un joc.
Estrictament un joc.
N'hauria d'haver après:
no cal tornar a la casa
ni quan t'hi hagis deixat
les ulleres de sol.

Senyora innominada, malcasada silent,
no volia mai més exercir de consol
ni sentir més històries. En tenia el propòsit.
Senyora innominada, m 'he tomat a fallar.
Tu deus ser diferent, malcasada silent..

La clau era oblidar-ho.
No tornar l'endemà.
Més encara: sortir
de ciutat amb avió
tan lluny com fos possible.
I aguantar una setmana
sense fer cap pregunta.
No posar-me al telèfon
per por que fossis tu.
Escapar, simplement.

Senyora innominada, malcasada silent,
em nego a fer el paper de vèrtex d'un triangle
i escoltar penjaments d'un marit impossible.
Però torno a la cambra, on m'espera el teu cos,
no sé encara per què, malcasada silent.

No he esperat ni a la nit
per plantar-me a la casa.
Sé que m'equivocava.
Hauria preferit
que no obrissis la porta.
O millor no venir,
no saber-ne l'adreça.
Tenir algun compromís
a milers de quilòmetres.
Tenir un bitllet de tren.

Senyora innominada, malcasada silent,
ets l'última excepció, de moment, a la regla.
Mai més tercer al triangle, consol de malcasades.
Mai més trucar a una porta mentre miro un rellotge,
i tu que surts a obrir-me, senyora innominada.