Desconeguda

Amb la boira desfilada
amb la màgica claror
de l'estiu que s'acomiada
quan arriba la tardor

amb l'escuma que dibuixa
el teu nom a l'inrevés
amb la brisa que pentina
les llambordes dels carrers

amb el temps, cadència humida
amb el nàufrag oblidat
amb la llum que l'il·lumina
quan la llum l'ha abandonat

amb la pluja del diumenge
amb els ulls regalimant
dels amants que es desuneixen
amb la nafra del comiat

amb la fe a cops de tralla
quan la fe s'ha exiliat
amb l'ocell dins de la gàbia
i amb l'ocell en llibertat

amb el foc que reescalfa
el sopar d'abans d'ahir
mentre tanques la finestra
per anar-te'n a dormir

amb els draps, la roba estesa
la bandera a mig camí
amb el somni que et desvetlla
una nit de blanc setí

amb la píndola que empasses
la recança que et reprèn
amb l'amant que desitjaves
de nit, sola, aquest hivern

amb la gespa que trepitges
i el rellotge deturat
amb l'oxigen que respira
el teu somriure enamorat

amb les mitges que desperten
la tremolor de la carn
amb els cossos que s'envolen
quan se'n foten del pecat

[quan m'aculls a dintre teu]
[quan t'acullo a dintre meu]
i ens sentim molt més humans
i deixem que marxi Déu
del cervell per un instant.

Amb les cartes no rebudes
i els poemes estripats
faig per a tu, desconeguda,
un vaixell, i el llenço al mar.

M'aclame a tu, Ovidi, la nostra música continua.