Els ametllers de Sarrià

Ja que el gener és tan clar,
dixeu-me ara cantar,
amb veu molt pia,
dels ametllers que hi ha
perduts per Sarrià
la lletania.

Un ametller, l'hereu,
flor davant mar ja treu
a la carena:
primera flor que hom veu!
Voldria anar a ton peu
una sirena.

Oh presoner diví!
ametller d'un jardí
de faç malalta!
Llences flors a desdir,
només que de sentir
l'infant que salta.

Tu, l'ametller més franc:
on t'improvises, blanc,
qui t'hi cobeja?
Ets al pendís de fang
penjat sobre un barranc
que el tren sacseja.

Tu, menut arbrissó,
t'enroses, bon minyó,
com de carícies,
sens esma ni corcó,
ametller del racó
d'unes novícies.

Ametller temorenc!
Reressagat d'un reng,
ton t'aclapara,
l'argila, que es fa un trenc,
i el garrofer negrenc
i l'atzavara.

Tu ets el més humanal:
vora un porxo lleial
hom et destria;
davant el dolç brancal,
fas un vel nupcial
a la masia.

Ametller d'un gran hort:
la col, d'un aire absort,
l'herba en frisances,
el gos i sa consort,
el vell penell retort,
miren com danses.