La perduda

Vaig néixer del vici i Ca la Manela,
un ball de pataco de vora el Ninot.
Anava a les festes amb el Mitja Pela,
un pinxo de barri que ho matava tot.

Castís era l'home, no hi ha de dubtar-lo,
tenia el ofici d’escura tinters.
Un dia la poli va dur-lo a l'estaro
ì d'aquell baranda no he sapigut més.

Sigué el meu capritxo, l'amant del meu cor
ara em trobo sola sens guia, ni nord.

Me diuen perduda
perquè sé estimar.
Com del vici
ja sóc una esclava,
a mi tant me fa.

No sé aquell baranda per mi què tenia,
que quan me clavava sos ulls assassins,
encara que un bati em donés cada dia,
per ell jo desfeia mon cor a bocins.

"Que mai m'abandonis per una marcota"
xalada li deia, donant-li el calé.
I així em contestava: "No siguis bojota,
les altres no valen ni un ful de planter".
Per ell jo trotava fent homes al moll,
i fins l'ajudava en algun trencacoll.