Les caramelles (o Pasqua florida)

Al cel brillaven milers d'estrelles,
era de Pasqua l'hermosa nit,
el vent llençava les caramelles,
cançons alegres entre el brogit.

Quan el meu nòvio, que era el solista
de l'Aliança del Poble Nou,
serio lluïa sa veu d'artista,
estava el barri ple com un ou.
I jo escoltava des del balcó
les dolces notes d'eixa cançó:

Per tu, tan sols per tu, xamosa nina,
d'amor ardent el meu cor sent un goig diví!
Que és gran l'estimació que a mi em domina,
ja ho comprendràs quan estaràs
soleta amb mi. Ai, sí!

Quan acabaren les caramelles,
va haver-hi un xàfec d'aplaudiments,
i les guarnides i altes cistelles
quedaren plenes en pocs moments.

Vaig dar d'ous frescos, dotzena i mitja,
i un be i un ànec al meu xicot,
mentre li deia plena de ditxa:
Veus si t'estimo que t'ho don tot.
Petons anava tirant-li jo,
i ell em cantava amb molta il·lusió.

Al segon dia de Pasqua anàrem
a Badalona a menjar-se el be,
i en tornar al vespre tots ells passaren
formats com sorges pel meu carrer.

Amb grans forquilles a molts se'ls veia,
el meu tocava l'acordió,
i fent-me el murri l'ullet em deia:
tot el que vulguis et toco jo.
I així cantava molt dolçament
fent filigranes amb l'instrument.