L'home objecte

Digues, petit, digues,
què fas aquesta nit de pluja i neu?
Digues, petit, on aniràs?
Vine al meu llit i seràs meu.

Per mi seran, per als meus ulls, els teus
de núvol fos, claríssims, espantats.
Per mi serà el teu cap:
només els déus tenen un cap així,
i aquests cepats membres
que tu cultives al gimnàs.

Digues, petit, digues, què fas?

Per mi seran aquests cabells, els teus,
d'or vegetal, tan flonjos, cargolats.
Per mi serà el teu nas:
només els déus tenen un nas així, tan ben tallat,
i un somriure tan tímid com el teu,
aquesta nit de pluja i neu.

Ja són ben meus els teus mugrons, els teus,
sobre la pell del pit durs i rosats.
Meu el teu ventre pla:
només els déus tenen un ventre així
i uns emboscats tresors com aquest teu
amb què ara em fas feliç, petit.

Ja són ben meus els teus desficis, teus
i meus també, i els teus sospirs trencats.
I el teu culet molsut:
només els déus tenen un cul així,
i uns emboscats tresors com aquest teu
amb què ara em fas feliç, petit.
Petit, què fas?

Oh, ja has parlat!
Quin cervellet raquític, petit meu i que esquifit.
No callaràs, aquesta nit de pluja i neu?
Calla, petit, au, bordegàs,
surt del meu llit i adéu!