Nantes

Plou sobre Nantes, doneu-me la mà...
El cel de Nantes sempre em fa plorar.

Avui recordo aquell matí,
fa un any tot just, quan vaig venir:
l'aire era fred, plovisqueja
quan a l'estació jo arribava.

No coneixia la ciutat,
jo a Nantes mai no havia estat,
calgué que rebés el missatge
per fer-me emprendre aquell viatge:

Veniu, senyora, és important
al vint-i-cinc del carrer Gran.
No us atureu, veniu aviat,
us vol veure, ho ha demanat.

A l'hora de la darrera hora,
feia tant temps que m'oblidava
vaig sentir clar, molt a la vora,
el crit que el silenci trencava.
Quan ell fugí, amb els seus afanys,
el vaig esperar anys i més anys...
l'home inquiet, el rodamón,
ara ha tornat, no sé pas d'on.

Recordo la cita expectant
al vint-i-cinc del carrer Gran,
encara veig amb precisió
la cambra al fons del corredor.

Al voltant de la llar de foc
quatre homes fan el mateix joc:
s'aixequen, l'esquena tibada,
la vestimenta endiumenjada.
No vaig gosar preguntar res,
doncs tot quedava sobreentès;
per la foscor del seu esguard
vaig comprendre que ja era tard.

Però jo era allí, el cor bategant,
al vint-i-cinc del carrer Gran,
i ell no em va reveure més,
no em va donar cap altre bes.

Ja coneixeu tota la història
que avui em burxa la memòria,
la història del darrer missatge,
la història del darrer viatge.
Ell volia, abans de morir,
sentir-se a prop, molt prop de mi,
i morí abans de sortir el sol
sense un adéu, sense un consol...

Cara a la mar i a l'infinit,
sota les pedres adormit,
jo vull que guanyi el gran descans
cobert de roses flamejants.

El meu pare, el meu pare.
Plou sobre Nantes, me'n vull recordar...
El cel de Nantes sempre em fa plorar.