Serenor

Vull veure encar la flama ponentina
i sentir el vent arrossegant enyors,
i lloaré l'anyada que declina
ara que estic alliberat d'amors.

Que em plau, enmig del card i l'argelaga,
de fer-me vianant inconegut
i respirar la tarda que s'apaga
a condolent-se del meu goig perdut.

Ja de mi, la follia, desentesa,
quina olor de bona herba fa l'oblit.
Jo cercaré l'hostal de saviesa
on el llum d'oli vetlla cada nit.

Creguí que l'estelada brunzidora
bategava amb el ritme d'una sang;
i que enrosaven la naixent aurora
la llum d'uns ulls i la dolçor d'un flanc.

Ara sé que és la llum qui sola invita
a somnis d'aire i ficcions de foc.
Ja fuig una ombra que es va fent petita.
Ara tot és en pau i en el seu lloc.

Que ja el meu esperit, en la cantada,
s'enceli ni gement ni trasbalsat,
dret com el fum en vespres de glaçada
o com pi muntanyenc descoronat.

Vull veure encar la flama ponentina
i el pas del vent arrossegant enyors,
i lloaré l'anyada que declina
ara que estic alliberat d'amors.