Sense pensar-ho

Difícils les entreteles en la vida de casada
amb el marit, la cunyada, els sogres i parentela,
però el lio més recent, el súmmum de violència
que es digne d'un argument per portar-lo a la pantalla,
si tot l'auditori calla jo l'explico en un moment.

Un dia vaig donar vida a un tendre i rosat marrec,
molt contenta amb el joguet jo em passava tot el dia,
però es veu que l'harmonia no fa niu a casa meva
i va ser tan gran el lio per buscar-li nom de pila,
que va anar d'un tris que el deixo solsament amb l'apellido.

Guillem deia l'avi Pep perquè és fan de Guillermina,
el marit digué Raimon perquè sent la classe obrera.
La iaia, mes sensiblera, sospirava Joan Manel,
i el sogre ensenyant el pel, cultureta cada dia,
cridava Josep Maria que és el nom d'en Castellet.

Jo no tocava pilota mentre va durar la tria,
més noms que per la guia passaven cada mitja hora,
emprenyada per la història, saludant i fins una altre
vaig portar el noi a l'alcalde i sense pensar-ho amb el cap,
li vaig posar el nom de Carlitus. Carlitus, com en Rexach.