Sóc pantera

Diu el meu psicoanalista
que, com que jo sóc artista,
tot el que em passa és normal
i que no, no tinc cap mal.
Ajaçada en el divan,
jo fumo i vaig esperant...

Cada dia que em visita,
diu que he posat una fita,
explorant l'inconscient.
Que un excés de maduresa
m'està amagant la infantesa
on comença el meu turment.
Quan li dic que està d'ollera
i que sóc una pantera,
sempre s'ho agafa rient...
I em contesta: Tu ets artista,
i jo sóc psicoanalista.
Ens mirem, i així anem fent.

Un divendres a la tarda
que em matava la basarda
d'algun record oblidat,
li vaig dir que o m'escoltava
o simplement me'l menjava
i encara el tinc esverat.

I ara em raspalla amb dolcesa
la pell tacada i encesa
i no es mou del meu costat.
I m'agafa la poteta
i em mira amb ulls de poeta
que no ha trencat mai cap plat.

Pantera!
Jo sóc pantera! i el que espera
de mi un miolet manyac,
ja pot córrer que, exaltada,
jo retorno queixalada
a qualsevol afalac!

I així van passant els dies...
Pel meu cap, oncles i ties,
cosinets i la mamà.
Els estius més xafogosos,
els desigs més enganxosos
i el pijama del papà.
Exaltada i fatigada
de tan llarga caminada
per desert i pedregar,
amb delit de terrorista,
empaito el psicoanalista
i me'l foto per sopar.