Les barres de sang

L'emperador de França
vol arrencar-se els cabells.

No pot. No en té. És calb. Quina recança!
De plorar té els ulls vermells.

D'allà dalt de tot d'Europa
baixen els normands.
No els pot aturar cap tropa.
Ploren els infants,
xisclen les donzelles,
fugen els soldats...!
I els grans hisendats
perden bous i esquelles.

L'emperador de França
crida al cabdill més valent:
"Amic, si et plau, ajut!"
Dóna'm ta llança i salvem el continent.

En Guifré desperta l'alba
dalt d'un gran cavall.
Com si res l'imperi salva.
Rau llunyà l'estrall.
Ai, el jorn lamenta!
Ai, que l'han ferit!
Ai, la rosa al pit,
toll de sang calenta!

L'emperador de França
besa l'heroi enfebrat:
"Castells, honors, diners...
Quina esperança et menava en el combat? "

D'en Guifré l'alè curteja:
"Para esment, oh Calb!
No em menava cap enveja",
diu amb llavi balb.
"Tinc una fal·lera:
Vull que els catalans
siguin sempre grans.
Vull una bandera!"

L'emperador de França
mulla els dits al doll encès
i al mut cansat escut, magne s'atansa.
Un escut vell i malmès.

I l'escut sense divisa
ratlla amb aspre goig,
car no hi ha bandera llisa
on no hi calgui el roig.
"Fes-ne joc de l'aire, comte català,
i si vol volar... no la lliguis gaire!"