Fra Joan Garí

Fra Garí, dalt la muntanya,
que anomenen Montserrat,
del dimoni veu la banya,
i es baralla amb el pecat.
Si al món tot és indecència,
fem dejuni i abstinència.

Del bon comte la pubilla
té setze anys esvalotats,
un mal foc als ulls li brilla
i s'estira com els gats.
"És allò del jovent d'ara!
la farem mirar pel frare!"


Quan Garí veu la xicota,
ja no mira més el cel.
A l'infern li fan riota.
D'un grapat li esquinça el vel.
Perd el cap i es torna bèstia
i ella, ves, perd la modèstia.

Lamentant la pròpia audàcia
el mal frare, que no sap
com fugir de la desgràcia
a la noia talla el cap.

El pecat passa de mida
i una veu del cel el crida:
"Si un instint de mala mena
t'enfosquia la raó,
com un gos ajup l'esquena
fins que es dicti el teu perdó".
Garí es torna hirsut a clapes
i se'n va de quatre grapes.

Temps després, anant de cacera
uns senyors barcelonins
entrelluquen una fera
i l'empaiten bosc endins.
L 'heuen viva i com és lògic
la duran al zoològic.

El bon comte al fill la mostra.
L'infantó ni sap parlar.
Però amb la llum del seny al rostre
fa un discurs d'allò més clar:
"El teu mal dura fa estona.
Au, Garí, Déu et perdona!"

L'animal perd la crinera
i camina amb els dos peus.
Quan ho veu, la gent s'esvera.
"Sóc Garí, comte, ja ho veus!"
I com pot, de mica en mica
el seu crim el frare explica.

Tots plegats van a la serra
on vivia l'ermità.
Fra Garí grata la terra.
La donzella hi jeu de pla.
S'alça i diu, mentre s'espolsa:
"La dormida ha estat ben dolça!"

Del passat, com únic signe
pel record de Fra Garí,
volta el càndid coll de cigne
una ratlla de robí.
I admirats de l'espectacle
tots proclamen el miracle.