L'escollit

Quan era joveneta,
mirava els senyors grans;
ignorava delícies
que amaguen els infants.
Ara que sóc grandeta,
són els que em fan feliç:
visc en un pis amb vistes
al col·legi suís.

Vigilo la carn fresca.
Els veig com van creixent
-la cartera i el dònut-,
valga'm Déu, quin turment!
De matinet, quan entren,
van nets i clenxinats
- el dònut, la cartera -
i amb ulls endormiscats.

A mig matí, quan juguen,
tot són crits, tot són xuts;
corren i es persegueixen,
despentinats i bruts.
En tinc ja, qui ho diria,
deu o dotze d'ullats:
me'ls miro cada dia,
són tendres i espigats.

Amb mitjonets de tennis,
botes de basquetball
-el dònut, la cartera-,
la galta amb borrissol.
Els miro les cametes
i el caient del cabell
i veig, per la carona,
com serà aquest o aquell.

Els més grandets ja mostren
com seran d'aquí a poc,
quan, ulls endins, cavil·lin
l'ardor d'un altre joc.
Esperaré una mica,
uns mesos pacients.
M'agrada la tendresa
dels nois adolescents.

Vindrà la primavera
i uns quants faran l'esclat.
Jo seré la primera
que me n'hauré adonat.
Vindrà la primavera...
Quan tot haurà florit
- el dònut, la cartera -,
quin serà l'escollit?