L'estranya joguina

Un vespre, quan jo era petit, ho recordo bé,
el pare, en tornar del treball, em va dur un paquet molt gran.
Corprès el vaig desembolicar. Amics, què deurà ser?
Si els nusos feien el tossut, jo ho era molt més que ells.

Fa zip i es mou i top si en té prou; rum, quin enrenou!
Què deu ser, amics, que em ve tan de nou? Salta i balla com un ou!

En veure'l jo vaig obrir uns ulls, vaig quedar sorprès:
tenia dos piuets vermells, talment dos barrufets.
Primer vaig tocar el primer i l'altre després.
Corria amunt i avall del pis. Jo me l'escoltava com.

I gira-li que tomba-li, del dret a l'inrevés.
Ara se'n va sota el sofà: el busco, ja no hi és.
El pare, riu que riu que riu. Jo, vinga a plorar,
però el sol va tornar a brillar, quan vaig poder escoltar.

Els anys, amics, passen volant, i cal sembrar a temps:
Ara jo sóc un home gran, tinc un petit hereu.
Té una joguina que jo sé. N'està embadalit,
perquè té dos piuets vermells, talment dos barrufets.