Ara pla!

Amb el cor sec com una pedra
i sota una pluja de visions
hi arribà conduint de matinada
pujà les escales i el mal fou fet.

Agafà la porta i se n’anà,
li tremolava una mà.
Carretera estreta vora mar,
va ser aquella nit de temporal.

Tingué uns moments, llargs, per pensar
quan una onada se’l va endur
mar endins, en la foscor…
ara pla, ara pla!

Si és que algú el va trobar a faltar,
se’n sabé estar i no ho va dir.
¿Qui vol ser amic d’un assassí
que jau en un cotxe d’algues i coralls
amb els peixos voltant?
Coltell brut de sang,
ara pla, ara pla!