El dolor de la bellesa

Aquesta nit he obert aquella porta,
duia tancada qui sap los dies!
Diamants, robins, maragdes, or i fils d’argent,
convulsions i tensió muscular.

Dessota l’arc, frontera del desert,
no distingeixo el de fora del de dins.
Els núvols passen a set vegades el seu temps,
dones-llengot, homes-gripau sobre un gran roc.

La nena està corrent pel camp.
La porta oberta, de bat a bat.
I ja ho sabia d’altres cops,
que quan l’obres ets un.
I ja ho sabia d’altres cops
que qui torna ja no ets tu.

En temps dels tripis,
quan els hippies eren hippies,
algú va veure un cel espaterrant,
com un ramat d’ovelles que han mort el pastor,
un paradís borratxo de dolor.

Vent catabàtic, mirall del fotre,
les fronteres són cul de mal seient.
He deixat sola la meva nina i ara no sé on és,
la meva nina, la meva nina, on és?
He deixat sola aquella pàmfila… i on s’haurà ficat?
Gata maula, ets un xai amb pell de llop.

Un porc i un bell miratge blanc,
del coll, no en traurem pas el vent.
Distància ho harmonitza tot,
això és qüestió d’augments.
Distància ho harmonitza tot,
és qüestió d’augments, aviam,
de la lupa, és clar, s’entén,
que qui torna ja no ets tu.