El rei dels verns

Qui cavalca, a deshora, aquesta nit?
És el pare, que porta el seu petit.
L’estreny ben fort, l’arrecera del vent,
i l’aguanta segur, el manté calent.

-Per què t’amagues, fill, esporuguit?
-¿No el veus, pare, mirant de fit a fit,
el rei dels verns, amb corona i mantell?
-És la boira que es mou com un ocell.

-Vine, petit! Va, corre, vine amb mi!
Quins jocs bonics farem plegats aquí!
Flors de colors a la riba fan niu
en un lloc on tothora és estiu.

-Pare meu, que no sents el rei dels verns,
que em promet, mormolant, somnis eterns?
-Tranquil, fill meu, són les fulles que el vent
fa xiular i n’arrenca aquest lament.

-No vols acompanyar-me, bon minyó?
Mes filles et tindran adoració;
elles, que guien la dansa de nit,
et bressaran, amb cançons, fins al llit.

-Pare meu, pare meu, no les veus, no,
les set filles del rei en la foscor?
Fill meu, fill meu, el que jo veig ben clar
són els vims que la lluna fa brillar.

-T’estimo, ta bellesa em té corprès;
si no vols fer-me cas, vindràs empès.
-Pare, que ve amb la seva mà espectral!
El rei dels verns m’atrapa, m’ha fet mal!

El pare arria el cavall, tot estremit;
gemega entre els seus braços, el petit.
Amb grans treballs a la fi arriba a port.
Entre els seus braços, l’infant era mort.