Foc a l’obaga!

Endavant les atxes!
Foc a l'obaga!

Pinta’m deltes embruixats,
camps de claror,
per entre cors d’arbres antics.
Pinta’m nervis de fulles blaves,
túnels de bogor,
per entre llums de teixits d’argent.
Dóna’m claus i oxidades puntes,
vèrtexs d’energia,
per entre nits furgar la vida.

Sento la lluna a les espatlles
i estels al cim del cap
que m’ofeguen els distrets
pensaments que m’entrebanquen.
Tinc bastons en rodes properes,
circulars d’actes impunes,
lluents diapositives
fetes, sempre, de nit.
Sempre en nits d’anhels creixents,
de prohibits desordres còsmics,
quan la lluna destapada
xiscla més que aquella dansa
de sirenes, de barjaules,
que de força omplen futurs.