L’hort

Plorant de costat. La terra tremola dins meu. Si plorés a l’inrevés m’ompliria els ulls i en faria llacs, com en el que ara m’arrossego. Ni m’hi ofego.
El cansament d’un vellet, que plora al revés, i parla amb la pell. Té les mans arrugades, i l’amiga.
El cel pampallugueja, busca l’àvia. Tot és clar un instant de cada tres. Els arbres se’ls empassa el bosc i els mastega molta estona. La bogeria té aquestes coses. L’Haixix és pur petroli avui. La guerra del Golf al Marroc. La guerra de l’Opi al laboratori. Demà plourà i les claus, les claus de casa no es trenquen mai. I jo les llenço, les deixo fer.
Quan tornis a casa potser ja no hi seré. La mort és cada vegada més lluny i l’espai esdevé ridícul. Les coordenades del temps i de l’espai formen un nus a l’estómac del món. Taquicàrdies intemporals. Coàguls sense volum ni precisió. La terra, li falta ferro, tot és groc.
Demà, com avui, el llit serà més lleuger que mai. I tu com un cargol, arrossegant el teu cos estàtic, inútil. No vols ser un llimac. I jo t’entenc. No és bonic ser un llimac. I a més, si demà no plou, qui cuidarà l’hort?
Jo sempre vinc de l’hort. Jo sempre passejo pel vall calent. Però i si demà plou? Qui cuidarà l’hort?