Lo comte Arnau

Lo comte de Mataplana ne tenia dos cavalls:
l’un era blanc com la gebre, l’altre fosc com lo pecat.

Malhaja lo cavall negre, benhaja lo cavall blanc!

Un matí de la hivernada lo negre feia ensellar;
la comtessa ja li’n deia: –Per què no enselles lo blanc?
–Perquè fuig dels camins aspres
i a mi em plauen més que els plans.

La comtessa ja hi tornava: –Mon marit, no ho fesses pas;
lo negre em sembla el diable, Déu nos lo tinga allunyat.

Ell no li torna resposta, com si sentia tronar:
al negre posa la sella baldament fos Satanàs.
–Adéu, la comtessa aimada.
–Déu te guie i l’Àngel sant.

L’Àngel prou lo guiaria, mes ell no es deixa guiar,
lo guiaria a l’església i ell a la vila fa cap,
on hi ha nines per perdre i pobres per escanyar.

Malhaja lo cavall negre, benhaja lo cavall blanc!

Quan sortia de la vila semblava un esperitat:
corria lo cavall negre, corria com si volàs,
tantost per les altes cimes
com pel fons del xaragall.

Los gombrenesos se senyen quan lo veuen desbocat.
Los llops d’aquelles muntanyes lo segueixen udolant,

algun d’ells per simpatia, los altres olorant carn,
que n’esperen un bon àpat més amunt o més avall;
sos ulls semblen llumenetes,
llumenetes infernals.

Al sentir sa udolissa lo comte s’és esglaiat,
voldria girar lo poltre mes ja no el pot aturar.

Malhaja lo cavall negre, benhaja lo cavall blanc!

A la nit que és fosca fosca, se barreja el temporal,
i els pastors al comte veuen entremig de trons i llamps;
volar d’una cresta a l’altra
del Montgrony vers les afraus.

La tempesta esgarrifosa a mitja nit fa un esclat;
d’un llampec entre les ales s’obira lo comte Arnau,
rodolant d’alta cima de Sant Ou dins lo Forat,
d’on surt entre rius de flama lo renill del seu cavall.

La comtessa l’esperava a la porta del palau;
passen hores, passen dies, passen nits de por i espant,
a la tercera que passa
l’en veu venir condemnat.

La nit era negra negra, més negre era son cavall,
son cavall que era el diable Déu nos lo tinga allunyat.

Malhaja lo cavall negre, benhaja lo cavall blanc!